LA VIDA DE FRA JOAN GARÍ AL SEGLE XVI: ESTUDI I EDICIÓ D’UNA VERSIÓ CATALANA INÈDITA INCLOSA A LES ANTIGUALLES DE POBLET¹

THE LIFE OF FRIAR JOAN GARÍ IN THE 16TH CENTURY: STUDY AND EDITION OF AN UNPUBLISHED CATALAN VERSION FROM THE ANTIGUALLES DE POBLET

Joan Mahiques Climent^*

Fechas de recepción y aceptación: 17 de enero de 2026 y 7 de abril de 2026

DOI: http://doi.org/10.46583/specula_2026.16.1262

Resum: A la Biblioteca Nacional de España, sota la signatura MSS/1701, es conserva un manuscrit miscel·lani datat de l’any 1587 que duu el títol d’Antigualles de Poblet. Entre els materials copiats en aquest volum, hi ha una reescriptura catalana de la vida de fra Joan Garí que adapta, sintetitza i tradueix una versió prèvia publicada per primera vegada en el Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1550) de Pedro de Burgos. A banda d’oferir una edició d’aquestes dues versions de la llegenda montserratina, l’article fa un repàs que parteix de les versions manuscrites medievals de la vida de fra Garí, escrites en català o en llatí, per a centrar-se després en les nombroses versions impreses en castellà al llarg del segle xvi. L’anàlisi i comparació de les reescriptures castellanes permet contextualitzar la versió de Poblet, que és, entre totes les que coneixem a hores d’ara, l’única cinccentista escrita en català.

Paraules clau: segle xvi, Montserrat, eremitisme, vida de fra Joan Garí, canvis redaccionals, edició.

Abstract: The Biblioteca Nacional de España, under the shelfmark MSS/1701, preserves a miscellaneous manuscript dated 1587 and entitled Antigualles de Poblet. Among the materials copied in this volume, there is a Catalan rewriting of the life of friar Joan Garí that adapts, synthesizes and translates a previous version first published in the Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1550) by Pedro de Burgos. In addition to offering an edition of these two versions of the Montserrat legend, the article reviews the medieval manuscript versions of the life of friar Garí, written in Catalan or Latin, and then focuses on the numerous versions printed in Spanish throughout the 16th century. The analysis and comparison of the Spanish rewritings allows us to contextualize the Poblet version, which is, among all those known to date, the only one from the 16th century written in Catalan.

Keywords: 16th century, Montserrat, hermitism, life of Friar Joan Garí, textual changes, edition.

1. Una versió de la vida de fra Joan Garí a les Antigualles de Poblet

La prodigiosa vida de fra Joan Garí, eremita de Montserrat, és una de les més famoses llegendes catalanes d’origen medieval, que s’ha anat transformant al llarg dels segles fins a arribar a l’actualitat. Tot i que Pròsper de Bofarull, a Los condes de Barcelona vindicados, va considerar que aquest relat montserratí era una “historieta” i un “mal hilado cuento” sense fonament històric, i n’aporta alguns arguments cronològics per tal de demostrar-ho, el mateix historiador aclareix que fou acceptat com a relat verídic per alguns cronistes com Francesc Diago o Jeroni Pujades, que “creen a pies juntillas este cuento” (Bofarull i Mascaró, 1836, i, p. 30).² Aquesta predisposició a acceptar la vida d’aquest ermità com un fet verídic és comuna a la major part de les versions dels segles xvi-xvii, les quals, amb molta freqüència, donaven per suposada la historicitat de fra Garí tot apel·lant a l’antiguitat d’un text manuscrit custodiat amb cadena al cenobi montserratí. Aquest text antiquíssim, actualment desconegut, vindria a constituir una font autoritzada en virtut de l’antiguitat i l’origen.³ De tota manera, tampoc podem obviar que, sobretot en aquella època, aquesta lectura històrica era inherent a les dimensions hagiogràfica i propagandística del relat de fra Garí des del moment que aquest es relacionava amb altres llegendes montserratines fundacionals, considerades, és clar, com a fets reals, com són la troballa de la marededeu i la fundació del monestir. En tot cas, Francesc Diago i Jeroni Pujades van viure a cavall dels segles xvi i xvii, tot just en la mateixa època en què cal situar la versió de la vida de fra Garí que a partir d’ara centrarà la major part de la nostra atenció. Ens referim a un relat en català no massa extens, d’unes 1700 paraules aproximadament, transmès en un manuscrit de la Biblioteca Nacional de España. Aquest volum és conegut amb el nom d’Antigualles de Poblet, i fou escrit en l’any 1587 per un monjo no identificat del monestir de Santa Maria de Poblet, tot i que signava amb les inicials F. B. D. L.⁴

En un foli preliminar antic, no numerat, s’escriu el títol d’aquest manuscrit: “ANTIGVALLES. | DE POBLET”, per bé que una mà posterior, del segle xviii o potser de principis de la centúria següent, hi afegeix al capdamunt: “Lo que contiene este libro es lo siguiente: Antigüedades del monasterio de Poblet, en catalán. Tiene 54 folios. Ítem otras que contienen diversas cosas sacadas de varias historias. Tiene 89 folios”. Tal com indica aquesta nota, el manuscrit té dues seccions amb foliació antiga independent: primer, els ff. 1-54 i, a continuació, els ff. 1-87, que han estat numerats posteriorment, a llapis, com els ff. 55-143.

La primera part està formada per un text introductori encapçalat per la rúbrica “Al lector pio, salut molta en lo Señor” (ff. 1-1^v); i després va el cos d’aquesta secció, precedit, ara, d’una rúbrica molt més prolixa que marca l’inici d’aquesta miscel·lània documental: “Llibre primer en lo qual se contén una compendiosa y curiosíssima història de les sepultures dels sereníssims reys de Aragó, persones nobles, barons y altres infinits cavallers, tots de cèlebre recordació, qui sepultats estan en lo sagrat monestir de Poblet, i altres coses diverses dignes de tota memòria, tretes de l’arxiu de dit sant monestir” (ff. 2-54). Al recto del darrer full d’aquesta secció, el copista afegeix un colofó: “Fi del primer llibre a 2 de abril, aiñ 1587. F. B. D. L”.⁵

El copista també inicia la segona secció amb un títol explicatiu del contingut que el lector hi trobarà: “Libre segon en lo qual se contenen diverses coses molt curioses tretes de moltes històries de diversos y graves autors y actes, alguns memorables, que han acontenguts fins a nostres temps”. És en aquesta part, i concretament en els ff. 62-63^v (116-117^v a llapis), on es transcriu el fabulós relat de fra Joan Garí, precedit d’una rúbrica que indica la font emprada, “De la Història de Montserrat”.⁶ Aquesta referència al·ludeix a l’obra de Pedro de Burgos que en la primera edició coneguda duia el següent títol: Libro de los milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Monserrate (Barcelona, Pere Monpezat, 1536). Ara bé, aquesta obra de Pedro de Burgos es va anar reeditant al llarg del segle xvi, i més enllà d’aquesta centúria, tot incorporant canvis successius, per exemple en el repertori de miracles marians, que es van incrementant de manera progressiva en la mesura que avança el temps; o també en el títol, que des de la segona edició, de 1550, va passar a dir-se: Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (Barcelona, Pere Monpezat, 1550). Però no només això, perquè, de fet, tal com demostra Mahiques (2022, p. 64), en relació amb la vida de fra Joan Garí es poden distingir dues versions ben diferents atribuïdes a Pedro de Burgos, impreses l’una en el Libro de milagros de 1536 (a partir d’ara, B36), l’altra en la segona edició de 1550 (a partir d’ara, B50). A més, aquesta segona reescriptura es va transmetre en sis edicions barcelonines de la mateixa obra impreses entre 1556 i 1594.⁷ Cal remarcar les diferències i els problemes d’autoria que plantegen aquestes dues redaccions:

Les versions de 1536 i 1550, inserides en diferents edicions del mateix llibre escrit per Pedro de Burgos (†1536), són substancialment diferents. Tot i que, per motius merament pragmàtics, en aquest estudi ens referim a Pedro de Burgos com si fos l’autor de les dues redaccions, la data d’òbit d’aquest monjo i la cronologia aporten dades suficients per concloure que els canvis operats en el Libro de la historia y milagros de 1550 no foren introduïts per l’esmentat monjo sinó per un altre escriptor. La versió de 1550 és la que transmeten les impressions posteriors de la mateixa obra. (Mahiques, 2022, p. 64)

Quina de les dues versions de Pedro de Burgos es troba a la base de la reescriptura de les Antigualles de Poblet? Una vegada comparats els textos, podem concloure sense cap mena de dubte que el text consultat i adaptat pel monjo de Poblet és B50, la qual cosa es dedueix clarament amb la consulta de l’edició acarada de B50 i P87, que clou aquest article. De moment, però, farem una breu introducció sobre les versions de la vida de fra Joan Garí que daten del segle xvi o d’abans.

2. La vida de fra Joan Garí: versions medievals i del segle XVI

La vida de fra Joan Garí és un relat llegendari construït sobre la base de diversos motius narratius que es poden documentar, en bona mesura, a través de catàlegs temàtics com el Motif-Index of Folk Literature de Thompson (1966). Miquel i Planas (1940, pp. 47-48) va seqüenciar el relat de fra Garí en disset nuclis narratius a partir dels quals es poden separar diverses branques diferents en funció de l’ordre i de la presència o absència d’alguns passatges tipificats. Més recentment, aquesta seqüenciació ha sigut represa per Mahiques (2022, pp. 67-68), que estableix el llistat de disset seqüències narratives tot respectant la numeració i el contingut de Miquel i Planas però al mateix temps desenvolupant cada un dels ítems amb una explicació més detallada de l’argument. En aquesta ocasió, reproduïm literalment la formulació dels disset nuclis narratius tal com són reelaborats per Mahiques, perquè això ens permetrà fer una anàlisi sumària de les versions en funció d’algunes divergències puntuals de major detall —com podria ser, per exemple, la referència a les campanades de Roma, motiu omès en la formulació que Miquel i Planas fa del nucli narratiu núm. 1—. Al mateix temps, el lector es podrà fer una idea clara i prou precisa de la trama narrativa del relat de fra Joan Garí amb una mera lectura lineal d’aquests disset passatges.

Vida contemplativa de fra Joan Garí en una cova de Montserrat. Cada any va a Roma per guanyar les indulgències, i sempre que hi arriba les campanes sonen miraculosament per elles mateixes.
Diversos dimonis tempten fra Garí, sobretot de fornicació, homicidi i mentida, però l’ermità supera la prova i escarneix els temptadors.
Satan tria dos diables per fer caure fra Garí en aquests pecats.
La filla del comte de Barcelona és posseïda per un d’aquests dos diables. L’altre pren aparença d’ermità i s’uneix a fra Garí en la seua vida eremítica, per fer-lo caure en els tres pecats amunt esmentats.
La filla del comte és portada a fra Garí perquè aquest la guaresca. Els acompanyants de la donzella la deixen sola amb l’ermità i se’n van.
Fra Garí cau en els pecats de fornicació i homicidi; la víctima és la filla del comte de Barcelona.
Amb menyspreu, el diable retreu a fra Garí els seus abominables pecats i després desapareix.
Quan el comte de Barcelona o els seus servents reclamen la seua donzella, fra Garí menteix; diu que ha marxat i que des d’aleshores no l’ha vista.
Penedit, fra Garí va a Roma. Les campanes no sonen per si mateixes com abans.
El papa imposa una penitència a fra Garí, i aquest la compleix. Ha d’anar a quatre grapes com una bèstia fins que Déu el perdone.
El comte mana buscar la seua filla, que no és trobada.
Anant de caça, el comte i els seus servents troben i capturen fra Garí convertit en bèstia salvatge. Se l’emporten al palau del comte, perquè siga exhibida com a curiosa i exòtica atracció.
Descobriment de la imatge de la Verge de Montserrat. Un dissabte de vesprada s’hi atansen per primera vegada uns pastors que solen passar la nit a la muntanya. Són sorpresos per una gran llum i melodiosos cants. Corre la veu a altres persones i arriba fins al bisbe de Manresa, els quals contemplen el prodigi un altre dissabte de vesprada. Present el bisbe, alguns s’hi atansen més i troben la imatge a dins d’una cova.
Translació de la imatge de la Mare de Déu i construcció de la seua capella. El bisbe vol emportar-se la imatge a Manresa; de camí s’hi aturen a descansar i, quan decideixen continuar l’itinerari, resulta que la imatge no es mou. És tot just el lloc on ara es troba.
El fill del comte, un nadó que encara no ha après a parlar, pronuncia miraculosament l’absolució de fra Garí, que, després d’haver confessat públicament els seus crims, també és perdonat pel comte.
Fra Garí recorda el lloc on enterrà la filla del comte. Tots hi van, l’exhumen i, miraculosament, la troben encara viva.
Fundació del monestir de Montserrat (Mahiques, 2022, pp. 67-68).

Més endavant, després de presentar les versions de la vida de fra Joan Garí, tant aquelles que són medievals com les que daten del segle xvi, reprendrem de manera puntual l’anàlisi d’alguns dels disset nuclis narratius, però ara ens detindrem en les versions antigues d’aquesta llegenda montserratina.⁸

De la vida de fra Joan Garí coneixem a hores d’ara dues versions medievals en català i una en llatí. La més antiga és coneguda indirectament, ja que es tracta d’un retaule sobre fra Garí que es trobava al Claustre dels Llangardaixos, a l’Abadia de Montserrat, però que fou destruït el 1811 quan les tropes napoleòniques assetjaren i incendiaren el monestir. El text d’aquest retaule, que indica explícitament la data de 1239, fou transcrit i publicat en la Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat de Louis Montegut (1739, pp. 254-266).⁹ L’altra versió catalana és acèfala i s’ha conservat en un manuscrit que no pot ser posterior a 1439, ja que un antic posseïdor del volum hi va consignar per escrit aquesta data.¹⁰ Més antiga que aquesta darrera sembla ser l’altra versió medieval, en llatí, per bé que només s’ha conservat íntegrament en un manuscrit del segle xvii. Tot i això, aquesta versió deu remuntar al segle xiv ja que es conserva fragmentàriament en el Llibre Vermell de Montserrat.¹¹

En aquests testimonis medievals, la vida de fra Joan Garí ja estava lligada al monestir de Montserrat, que seria el focus des d’on sorgeixen, com es dedueix clarament del retaule i de la versió acèfala del Llibre Vermell de Montserrat. Per altra banda, el manuscrit de l’Arxiu Capitular de Barcelona és una miscel·lània centrada en la devoció a la Mare de Déu, ja que aplega, a banda de la vida de fra Joan Garí, una bona diversitat de miracles, poemes i altres textos marians. Amb el pas de l’edat mitjana a la moderna, i amb l’aparició de la impremta, el relat de fra Joan Garí amplia els seus mitjans de difusió tot inserint-se en algunes obres historiogràfiques de major amplitud, no només de l’orde benedictí sinó també d’abast més general, sobre historiografia i geografia dels regnes hispànics. Al mateix temps, els inicis del segle xvi també ens ofereixen dos destacadíssims relats de pelegrins ocasionals que van posar per escrit les seues experiències sobre la seua visita al santuari montserratí, sense oblidar una esquemàtica narració sobre la vida de fra Joan Garí. Ens referim, per al primer cas, al relat escrit o supervisat per Antoine de Lalaing (c. 1480-1540), que fou inclòs en el dietari del viatge de Felip el Bell a la península Ibèrica entre els anys 1501 i 1503.¹² L’altre pelegrí ocasional fou Pedro Manuel de Urrea, i l’obra derivada d’aquest viatge és la seua Peregrinación de las tres casas sanctas de Jerusalem, Roma y Santiago.¹³

Més enllà d’aquests interessantíssims relats de pelegrins, la vida de fra Joan Garí es va difondre sobretot a través de versions impreses en castellà. Dues de les versions més extenses del segle xvi han sigut publicades per Mahiques (2022), concretament els textos que figuren en dos impresos que des d’ara esmentarem a través de les sigles T27 i V61:¹⁴

[T27] Historia de fray Juan Garín y de cómo fue fallada la imagen de Nuestra Señora de Monserrate, sense dades tipogràfiques, però imprès a Toledo per Francisco Alfaro, Cristóbal Francés i Miguel de Eguía, 1527-1528, ff. [1-8^v].

[V61] La vida de fray Juan Garín fielmente sacada de la Historia de Nuestra Señora de Montserrat, València, Joan Navarro, 1561, 12 ff.

Cal destacar que T27 inclou no només la vida de fra Joan Garí sinó el relat de diversos miracles marians, a banda d’un colofó on es dona constància de l’autenticitat del text a través d’una signatura notarial. En canvi, V61 és en realitat un plec solt que només inclou el relat de Garí.

Entre aquestes dues versions, es van publicar les dues reescriptures atribuïdes a Pedro de Burgos, és a dir, B36 als ff. XIIII^v-XXIII, i B50 als ff. II^v-X. Tal com apunta Mahiques (2022, pp. 69-70), V61 en realitat segueix de prop B36, amb algunes amplificacions. De la mateixa manera, tal com ja hem apuntat, P87, és a dir, la versió de Poblet, es basa en el text imprès en B50 i en les edicions posteriors de l’obra de Pedro de Burgos. Més enllà de les redaccions de B36 i B50, estretament lligades als annals benedictins, cal destacar que la vida de fra Joan Garí va ultrapassar ben prompte els límits de la historiografia d’aquest orde religiós, com demostra la seua presència en les obres historicogeogràfiques de Pedro de Medina i de Pere Antoni Beuter:

Pedro de Medina, Libro de grandezas y cosas memorables de España. Sevilla, Doménico de Robertis, 1548, ff. CLXX-CLXXII.¹⁵

Pere Antoni Beuter, Segunda parte de la corónica general de España y especialmente de Aragon, Cataluña y Valencia. València, Joan Mey Flandro, 1551, ff. XXXIIII^v-XXXVI.

La vida de fra Joan Garí, tal com és relatada per Pedro de Medina i Pere Antoni Beuter, té una extensió aproximada d’unes 2000 paraules. Una extensió molt menor a la de les versions de T27, V61, B36 i B50. Els textos de Medina i de Beuter estan influïts per Pedro de Burgos, tot i que de diferent manera, ja que el primer sembla conformar la seua versió d’acord amb B36, mentre que el segon en fa una reescriptura que sembla basada en fonts diverses, probablement Pedro de Medina i B36. Tot i que la història de la transmissió de la vida de fra Joan Garí continua fins al final del segle xvi en autors com Alonso Villegas o Jaume Prades, la nostra explicació s’aturarà en aquest punt i a partir d’ara se centrarà en P87 i en la seua relació amb B50 en comparació i contrast amb la resta de reescriptures de la vida de fra Joan Garí.¹⁶

3. El text de Poblet en relació amb les altres versions del segle XVI

Tot seguit ens centrarem sobretot en un parell de passatges rellevants que particularitzen les versions publicades al final d’aquest article, és a dir, B50 i P87. A partir de la taula comparativa que reprodueix Mahiques (2022, p. 68), es poden observar amb un simple cop d’ull les semblances i divergències més rellevants que es poden assenyalar entre sis versions diferents, és a dir, el retaule de 1239, el còdex de l’Arxiu Capitular de Barcelona, T27, B36, V61 i B50. Aquesta darrera versió es distingeix de totes les altres pel fet d’eliminar, just a l’inici del relat, la major part dels ingredients que constitueixen els nuclis narratius 1-2. En efecte, B50 comença situant el relat i, tot seguit, ens parla dels dos dimonis que actuaran respectivament sobre el protagonista i sobre la filla del comte, però no es fa cap referència ni a les campanades de Roma, ni a les temptacions prèvies de fra Garí ni a l’assemblea que fan els dimonis per tal de fer caure fra Garí. En aquest punt, una mera comparació del següent inici de B36 amb els inicis de B50 i P87 és suficient per a observar que ens trobem davant d’un seguit de variacions separatives prou rellevants:

En el tiempo del primer conde de Barçelona llamado Grife Pelòs, en el año DCCCLXXX, en esta sancta tierra y montaña, havía y morava en unas cuevas que hay en ella un santo hermitaño que havía nombre fray Johan Garín, el qual en muy estrecha y áspera penitencia y continuas vigilias y oraciones, por agradar y servir a nuestro Señor, despendía sus días resplandeciendo mucho en virtudes y obras excelentes de verdadero siervo de Dios. Este sancto varón acostumbrava yr a Roma a tiempos en peregrinación por visitar los lugares santos y reliquias y ganar las staciones y santas indulgencias, como lo solían hazer en aquel tiempo los varones de vida perfeta, según que sant Gregorio recuenta de muchos varones de su tiempo en sus Diálogos. Y todos tiempos que él entrava en Roma se tañían por sí mismas muchas campanas, lo qual era testimonio de su santidad y merecimiento acerca de nuestro Señor. El qual, por esto y otras virtudes que en él resplandecían, era muy estimado y tenido en mucho del papa, cardenales y todo el pueblo romano y, finalmente, de todos quantos d’él tenían noticia. Y como de continuo procediesse de bueno en mejor, agradando a nuestro Señor en abstinencia y actos heroicos y de alta contemplación y exercicios de toda virtud, el antiguo enimigo del linage humano, movido de sus acostumbrados aguijones de envidia, viendo que este sancto hombre tanto crescía en sanctidad y virtudes, encruelescía en quanto podía las saetas de sus tentaciones contra el sancto hombre por le estorbar de tanto aprovechar y, si pudiesse, hazerle caer en algunos graves pecados. Y especialmente le tentava y ponía pensamientos de fornicación, homicidio y mentira, los¹⁷ quales el cavallero de Christo, esforçadamente, con la ayuda del Señor, resistía y echava de sí; y se ponía a altercar con los demonios¹⁸ sobre la misma pelea, diziendo muchas vezes por su boca para mayor vergüença d’ellos: “Enemigos del linage humano, yo confío y tengo firme esperança en my Dios que vuestro trabajo será tornado en nada, el qual acostumbra, a los que por amor d’Él pelean, dar virtud y fuerças para destruyr la muchedumbre de vuestros engaños”. (B36, ff. xiiii^v-xv)

Tal com ja hem apuntat, aquest llarg passatge presenta moltes divergències respecte de l’equivalent de B50, que publiquem més endavant en la nostra edició acarada (§ 2).¹⁹ D’aquest passatge saltarem al nucli narratiu núm. 15, en què un nadó que, per la seua edat prematura, encara no hauria de parlar comunica a fra Garí que ja pot aixecar-se del terra. Alguns textos situen aquesta escena en un banquet, és a dir, en un entorn on les paraules absolutòries tenen un ressò públic i notori: en aquest cas s’aparellen B36 i B50. Hi ha, però, un ingredient que separa clarament B50 en relació amb B36 i totes les altres versions anteriors. Ens referim a la referència al monument de pedra, situat a Barcelona, el qual representa la dida, l’infant que pronuncia les paraules absolutòries i fra Joan Garí aixecant-se del terra (§ 11). Aquesta anècdota només és referenciada en B50 més algunes altres versions que semblen derivar-hi, concretament en P87 i en la reescriptura que Jaume Prades va inserir a la seua Historia de la adoración y uso de las santas imágenes y de la imagen de la Fuente de la Salud (València, Felip Mey, 1596 o 1597).²⁰ En aquest cas, el detall d’una escultura situada en l’espai públic de la Ciutat Comtal és aprofitat per Jaume Prades per a justificar la utilitat de les imatges, un dels aspectes controvertits en què protestants i catòlics mantenien punts de vista totalment oposats:

Este, dexando la teta, excediendo los términos de naturaleza, como aquel santo Daniel, nombrando al monstruo por su nombre, le dixo: “Joan Garín, levántate, que Dios te ha perdonado”. Y él, puesto de rodillas y alçada la cabeça y manos al cielo, dava gritos haziendo gracias a Dios de tan señalada merced como era haverle oído y acceptado su penitencia y perdonado, por lo qual, reconocido por el que era y provada la verdad d’esta historia, la esculpieron después en una piedra grande en testimonio eterno de su realidad, para gloria de Dios y exemplo a los venideros, la qual memoria es una estatua gravada en una piedra que representa al santo hermitaño puesto de rodillas con los ojos y manos alçadas al cielo, como que da gracias, y una mujer con un niño en sus braços, el qual endereça el rostro y tiende el braço y mano hazia él, como que le está hablando y alçándole de tierra. Y la fixaron en el palacio del mismo conde, en la calle dicha aún hoy día por ello Condal, la qual aora es de los Padres Bernardos de Santas Cruzes. (Prades, 2005, pp. 288-289)

Aquest passatge evidencia, doncs, que Jaume Prades i P87 es basen en B50. Els dos passatges analitzats presenten algunes particularitats en la configuració de la trama argumental, la qual cosa permet separar B50 i P87 de totes les reescriptures anteriors. De tota manera, una anàlisi del lèxic i de la morfosintaxi també palesen sense cap mena de dubte que P87 adapta, sintetitza i tradueix B50, sense necessitat de consultar i utilitzar cap altra versió. Dit d’una altra manera, no només el contingut sinó també l’estil i la llengua de P87 reprodueixen amb molta fidelitat el seu model, perquè la intervenció de l’amanuense de Poblet està orientada sobretot a seleccionar de manera coherent els fragments més rellevants de B50 tot eliminant-ne aquells que no comprometen la comprensió del text. En efecte, l’autor de P87 es dedica bàsicament a traduir i simplificar els fragments escollits tot afegint-hi ocasionalment les paraules necessàries per tal d’ocultar les llacunes i garantir la deguda coherència del text resultant. Val a dir que aquest adaptador demostra tenir un bon criteri i una competència notable en la tasca que està realitzant. El lector ho podrà comprovar en l’edició acarada que oferim a continuació.

4. Edició de la versió impresa de 1550 i del text manuscrit de Poblet

D’acord amb el que s’ha apuntat anteriorment, l’edició acarada de B50 i P87 que oferim tot seguit també palesa en cada fragment que la versió de les Antigualles de Poblet s’inspira clarament en la que es va publicar en el Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1550) de Pedro de Burgos. Amb la intenció de fer més evident aquesta dependència, marquem en cursiva els passatges d’aquesta darrera versió que es reprodueixen gairebé literalment, traduïts al català, en P87. D’aquesta manera el lector podrà saltar fàcilment d’una versió a una altra per tal de veure en què s’assemblen i en què es diferencien. Per tal de seqüenciar els passatges paral·lels, hem introduït una numeració entre claudàtors a l’inici de cada fragment, de l’1 a l’11. Cal advertir que aquesta seqüenciació no té res a veure amb la que estableix Miquel i Planas (1940, pp. 47-48) a partir de disset nuclis narratius, que hem comentat abans a propòsit de la trama argumental del relat de fra Garí. En la nostra edició, marquem els canvis en la foliació entre claudàtors i en superíndex. Pel que fa a la transcripció del text, hem optat per conservar les grafies dels testimonis originals. Només regularitzem sistemàticament els usos de u/v i i/j. Qualsevol altre canvi de grafies introduïdes en aquesta edició queda constatat a través d’una nota a peu de pàgina. Seguim les normes ortogràfiques actuals en l’accentuació, en la puntuació i en l’ús de majúscules i minúscules, però en el cas de B50 apostrofem algunes elisions que no tenen representació gràfica en el castellà actual, mentre que en P87 utilitzem el punt volat. Amb aquesta edició de dues versions de la vida de fra Joan Garí, s’amplia el panorama de les reescriptures d’aquest relat publicades per Miquel i Planas (1940) i Mahiques (2022).

Taula 1.
Edició acarada de B50 i P87

Pedro de Burgos, Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, Barcelona, Pere Monpezat, 1550, ff. [II^v]-X. De la fundación de la cámara angelical de Nuestra Señora de Montserrat y de la vida de fray Juan Garín y del aparescimiento de la ymagen de Nuestra Señora Capítulo II	Antigualles de Poblet Biblioteca Nacional de España, MSS/1701, datat de 1587, ff. 62-63^v (116-117^v a llapis). De la Història de Montserrat
[1] Para saber el principio y fundación de la sanctíssima casa de Montserrat es necessario primero contar la vida de fray Juan Garín según la hallamos escrita en los libros antiguos, los quales por su antigüedad tienen mucha autoridad; y en el tiempo que se cuenta haver sido, tiene mucha conformidad con otras historias y actos auténticos que se hallan en el monasterio y en otras partes, ca hállase que el conde Guifra Pelòs —que se puede dezir el primer conde de Barcelona, pues él fue el que libertó el condado que tenía primero en feudo del rey de Francia— edificó el monasterio de Ripoll en el año del Señor de 888; y entre otras cosas que le dio, fue aquella parte de la montaña de Montserrat donde está agora el monasterio hasta Monistrol, que es un lugar al pie de la montaña junto al río Lobregat. Y en aquella donación haze mención de las yglesias de la montaña sin nombrar quáles, por donde se muestra que ya entonces havía yglesia donde está agora el monasterio. Después, el conde Suñer, confirmando en otra donación lo que Guifra su padre havía dado de la montaña de Monserrat, expressando las yglesias que su padre havía nombrado en general, nombra las yglesias de Sancta María, y de Sanct Aciscle,^[III] y de Sanct Pedro y de Sanct Martín, de manera que una de las yglesias que el conde Guifra Pelòs dio a Ripoll de la montaña de Montserrat era so invocación de Nuestra Señora. Y como no haya memoria de otra yglesia de Nuestra Señora en dicha montaña sino la que hoy es, claramente se muestra o que en tiempo de dicho conde se principió y edificó la yglesia de Nuestra Señora de Montserrat, o a lo menos que quando se edificó el monasterio de Ripoll ya havía yglesia de Nuestra Señora de Montserrat, mas vengamos ya a la historia.	[1] En un llibre molt autèntic que tracta de la història y maravelles acontengudes en lo sant monastir de la Verge Maria de Montserrat de monges negres de l’orde de sant Benet abbat, es contén la següent clàusula. Grifa Pelòs, comte de Barcelona, fundà lo monestir de Ripoll —ain 888— y, entre altres coses, li donà aquella part de la montanya de Montserrat on ara està lo monestir fins a Monistrol. Y en aquella donació fa mençió de les esglésies de la montanya, sens dir quales són, de on se mostra que havia ya iglésia on ara està lo monestir. Aprés, lo compte Sunyer, son fill, de dit Grifa Pelòs, confirmant la dita donaçió de son pare, nomenà les esglésies de Santa Maria y de Sant Açiscle, de Sant Pere y de Sant Martí en la dita montanya. I no havent en ella memòria de altra església de Nostra Señora sinó la que hui és, resta clar que en temps de dit comte Grifa Pelòs se prinçipià; o que quant se edificà Ripoll ya havia església de Nostra Señora de Montserrat.
[2] Pues en tiempo de dicho conde hazía vida santa en esta montaña un sancto varón que se llamava fray Juan Garín, el qual estava serviendo a Dios, haziendo muy áspera vida en una cueva que está muy cerca del monasterio, la qual aún hoy día se llama la cueva de fray Juan Garín. Y perseverando en su sancta vida, el diablo, enemigo de los hombres devotos, movido de invidia porque nunca havía podido hazer caer en peccado mortal al dicho fray Juan Garín, determinó de ponerse en la mesma montaña en hábito de hermitaño y de varón sancto según lo suele hazer algunas vezes, como lo affirma el apóstol sant Pablo, el qual dize que el diablo muchas vezes se transfigura en semejança de ángel de luz. Y estava en esta figura de hermitaño en una otra cueva que está encima del monasterio de Nuestra Señora, la qual²¹ hoy día se llama la cueva de Sathanás, y está muy cerca de la cueva de fray Garín. Pues estando el varón santo en su cueva, un día vino a él Satha-^[IIIv] nás en figura de hermitaño para le visitar y, entre las otras cosas que le dixo, fue de cómo se maravillava mucho que huviesse tantos años estava serviendo a Dios en esta montaña y nunca le havía visto hasta aquel día, de lo que le pesava en estremo, empero que desde esse día adelante le vernía a ver —como de hecho lo hazía por tener mejor coyuntura de poder le temptar—.	[2] En temps de dit comte, fia vida santa en aquella montanya frare Joan Garí, en una cova que hui està prop lo monestir. Y per a fer-lo pecar, se posà lo diable en figura de hermità prop de allí en altra cova que hui la nomenen de Sathanàs, lo qual anava tot sovint a visitar a dit Garí, congraçiant-se ab ell moltes y diverses vegades.
[3] Otro demonio entrose en el cuerpo de una donzella hija del conde Guifra Pelós, el qual, como diximos, fue el primer conde de la ciudad de Barcelona, de lo qual fue el dicho conde muy fatigado y triste. Y como el demonio vexasse mucho a la susodicha donzella, su padre el conde la hizo llevar a muchas yglesias y lugares devotos para que con conjuros y oraciones saliesse el demonio del cuerpo de su hija. Y por mucho que le conjurassen, nunca quería salir, antes muchas vezes dixo que no saldría del cuerpo de aquella donzella sino por mandamiento de un sancto varón que estava en la montaña de Montserrat, que se llamava fray Juan Garín. Y si querían de allí saliesse, la llevassen al dicho fray Juan Garín. Oýdo esto, el conde se informó primero del dicho sancto varón y del lugar a do morava; y certificado de la verdad, determinó de llevar su hija al sobredicho padre sancto e yr él mesmo en persona. Y como llegaron a su cueva y le dixessen la causa de su venida, le rogaron mucho huviesse piedad de aquella donzella que el demonio tanto atormentava. El sancto varón, movido de compassión, con entrañas de charidad se hincó de rodillas y con mucho derramamien-^[IIII] to de lágrimas hizo oración a Dios todopoderoso rogando le toviesse por bien de sanar aquella donzella y librarla de aquel cruel enemigo, que tanto tiempo havía la atormentava. Y apenas huvo acabada la oración el santo varón, que el demonio salió del cuerpo de aquella donzella. Y el conde, viendo a su hija libre del demonio, y los que con él havían venido, con mucho gozo hizieron gracias a nuestro Señor Dios y al santo varón por la merced recebida. Y dixo el conde al santo hermitaño fray Juan Garín: “Padre mío, este demonio que havéys echado del cuerpo de mi hija dixo quando le conjuravan que si no tenía novenas la donzella en vuestra compañia en esta cueva, aunque saliesse de su cuerpo, bolvería a él, y por esso ruego mucho tengáys por bien que mi hija esté nueve días en vuestra compañía”. Oýdo esto, el santo hermitaño se entristesció y fatigó, por ver que el conde le pedía cosa muy contraria e impertinente a la vida solitaria que tenía, y le respondió que no era cosa possible porque a la vida heremítica conviene estar fuera de toda compañía y ruydo de gente, en especial siendo el lugar tan desierto y la cueva tan pequeña que la donzella y su gente no podrían caber en ella. Tanto porfió el dicho conde con el santo varón que fue contento que se quedasse la donzella, y el conde con su gente se abaxó al lugar de Monistrol que está al pie de la montaña, una legua lexos de la cueva del santo hermitaño, para esperar allí los nueve días que su hija ^[IIIIv] havía de estar con el santo varón; y cada día embiava a visitar y de comer al hermitaño y a su hija.	[3] Altre dimoni es posà en una donzella, filla de dit comte Grifa Pelòs, lo qual, quant lo conjuraven, responia que no exiria de allí fins que la portasen a frare Garí. Informà’s lo comte de dit sant y portà-li sa filla per a que la curàs. Posà’s en oraçió y tantost fonch sana, però lo comte volgué que allí tingués novena, perquè lo diable havia dit que tornaria a ella si axí no u fes. Molt rehusà Garí esta compañya, però no pogué fer al contrari. Baxà-se’n lo comte a Monistrol y de allí los enviava què menjar.²²
[4] Después de ydo el conde, el padre hermitaño consolava con mucha charidad a la donzella y le enseñava de cómo havía de servir a Dios y hazer oración, y qué vida havía de tener para salvar su ánima. Empero el diablo, enemigo de toda virtud, no se olvidando de su maldito propósito y viendo que tenía algún aparejo para hazer caer al cavallero de Christo, tirava muy reziamente sus entoxicadas saetas hincándolas en el coraçón del santo varón, de suerte que fue muy combatido del apetito carnal, que apenas podía el santo hermitaño apartar sus pensamientos del amor de aquella donzella aunque se esforçava con la señal de la cruz y con devotas oraciones resistir a estas tentaciones. Y assí, muy fatigado por tan rezia pelea y combate que contra la dicha tentación tenía, temiendo de ser vencido por los rezios encendimientos del amor carnal que en sí sentía, determinó de apartarse de la dicha donzella, para lo qual quiso pedir consejo al falso hermitaño susodicho, el qual según ya está dicho era el demonio que estava en hábito de hermitaño en otra cueva cerca del dicho padre fray Juan Garín, cuyos consejos él tenía en mucha reputación y estima. E ydo a él, y dándole parte de su trabajo y del pensamiento que tenía, el falso hermitaño, desseándole engañar, le truxo muchas autoridades de la Sagrada Escriptura y muchas razones para le persuadir y dar a entender que en ninguna manera devía dexar la donzella e yrse, sino perseverar^[V] en la pelea, poniéndole delante la corona que se suele dar por semejante victoria, por lo qual el santo varón se esforçó y, consolado, se bolvía a morar con la donzella. Y d’esta manera estuvo algunos días, no mostrando su pena ni dando a entender a los criados de dicho conde que cada día venían a ver la hija del conde trayéndole de comer. Antes embiava a dezir al conde cómo su hija estava remediada y que viniesse por ella y se la llevasse. Empero el conde no osó llevarse su hija hasta que compliesse su novena en aquella cueva por miedo que tenía que el demonio no bolviesse a entrar en ella. Y en este intermedio el diablo²³ no dormía, antes con llamas de fuego movía el apetito del santo varón en tanto grado que, viéndose en tan terrible aprieto y pelea, determinó de yr a dezir al falso hermitaño que no lo podía más suffrir y por esso determinava de yrse y dexar la dicha donzella si se lo aconsejava. El falso hermitaño le aconsejó que en ninguna manera devía dexar la donzella ni huir de la pelea, trayéndole a la memoria al glorioso sant Antón, que no solamente no huýa, mas antes yva a buscar batallas y peleas contra los enemigos. Y el santo varón, induzido por las razones del falso hermitaño, bolviose a su cueva a morar con la donzella. Y una noche después que los servidores del conde se bolvieron a do estava el dicho señor, fue tan terrible la tentación y el fuego que el diablo encendió en el cavallero de Christo, que vino a perder sus fuerças y se hizo como bestia que no tiene entendimiento, y cometió stupro y defloró la donzella. Después de cometido el peccado, fray Juan Ga- ^[Vv] rín se halló confuso y lleno de vergüença y amargura en su coraçón. Y no sabiendo qué hazer, se fue luego al falso hermitaño y le contó con mucha vergüença su peccado, y le rogava le diesse consejo de lo que havía de hazer, y rogasse a Dios por él. El falso hermitaño, por hazerle caer en otro más grande peccado, le aconsoló y le dixo que no desesperasse de la misericordia de Dios, antes confiasse de su misericordia, porque él mesmo dixo que no vino al mundo parar llamar a los justos sino a los peccadores, empero que el peccado oculto es mucho menor que el peccado público. Y porque esse pecado fuesse más secreto y no viniesse a noticia del conde y la fama suya no fuesse denigrada, pues era tenido en tanta reputación y por hombre tan santo, le aconsejava que devría matar la donzella, porque no era possible viviendo ella ser la cosa secreta, antes se publicaría por todas partes y él sería diffamado y aún en peligro que no le matasse el conde si le hallava. Paresciendo bien a fray Juan Garín el consejo que el falso hermitaño le dava, determinó de matar la hija del conde y lo puso por obra. Y la enterró debaxo de unas rocas a do según dizen está hoy fundada la yglesia del monasterio, según adelante se dirá.	[4] Lo sant se enamorà tant de ella que volgué dexar la donzella, però dexà de anar-se’n per consell de l’hermità fals Sathanàs, al qual lo sobredit Garí havia descubert la sua pena y amors. Cada dia embiava al comte lo dit frare Garí que se l’anportàs, pux estava ya remediada, però no u volgué fer lo comte fins la novena fos acabada. Altra vegada lo sant la volgué dexar. Lo diable, emperò, li aconsellà al contrari. I finalment dormí ab ella y, aprés, ab gran vergonya y dolor descobrí lo fet al diable. I seguint son mal consell, perquè la donzella no·l descobrís, la degollà y soterrà davall unes penyes, on segons diuen és la església del monestir.
[5] El falso hermitaño, para hazer desesperar a fray Juan Garín, començose a burlar d’él y, mofando d’él, le dixo muchas cosas para hazer le desesperar y perder del todo su ánima, y le dexó solo y desaparesció yéndose a los infiernos con mucho plazer, pues havía havido tal victoria del cavallero de^[VI] Christo. El padre fray Juan Garín, viéndose burlado y vencido del enemigo maligno, lleno de amargura y dolor por lo que havía hecho, estuvo en puncto de se desesperar, sino que la misericordia de Dios milagrosamente le detuvo con su mano piadosa. Y bolviendo en sí, començó a llorar amargamente sus peccados y con gemidos pedir a Dios misericordia y, para más satisfazer a Dios por sus peccados, determinó de ponerse en camino para Roma y confessar su peccado al santo padre. El conde y su gente el otro día subieron para ver a fray Juan Garín y para se llevar la donzella y, como allegassen a la cueva y no hallassen a nadie, mandó hazerlos buscar por toda la montaña y, no hallando ni a fray Juan Garín ni a la donzella, el conde se bolvió muy triste a la ciudad de Barcelona. El padre fray Garín con mucho trabajo, a cabo de algunos días, llegó a Roma y luego se fue al sacro palacio del papa diziendo y pidiendo por merced a los porteros del summo pontífice que dixessen al santo padre cómo fray Juan Garin quería hablar con su sanctidad. Y como dixessen los porteros al sancto padre que un hermitaño que se llamava fray Juan Garín estava a la puerta y desseava mucho hablar con su sanctidad, respondió el papa que no creýa que fuesse fray Juan Garín, porque otras vezes havía venido a esta ciudad de Roma y las campanas solían tañer por sí mesmas; y pues que entonces no tañían, no devría ser él. Los porteros y criados del papa se informaron bien si era él el dicho fray Juan Garín^[VIv] y, certificados de la verdad, hizieron relación al summo pontífice cómo era verdad que el dicho hermitaño era fray Juan Garín y suplicava mucho le dexassen entrar para hablar a su santidad. Entonces el papa mandó que le dexassen entrar. Y entrado el dicho fray Garín a do estava el summo pontífice, hechose en tierra y, con grandes sospiros, besava los pies al papa y supplicava con muchas lágrimas que le quisiesse oýr de confesión, lo qual hizo el santo padre. Y oýdos sus pecados, le absolvió y le dixo en penitencia que de rodillas por tierra se bolviesse a su hermita y que jamás mirasse al cielo, sino que a quatro pies andoviesse arrastrando por tierra su cuerpo hasta tanto que un niño de quatro o cinco meses le dixesse que se levantasse, que Dios le havía perdonado.	[5]^[62v] Lo diable, alegre de la victòria, burlava’s en totes maneres del sant, ab paraules movent-lo a desesperaçió, y desaparegué-se-li sellavós. Frare Garí, sentint-se tot ple de confusió, estigué per desesperar-se, emperò tornant en si ab la misericòrdia de Déu tan piadós que·l movia, plorà greument sos pecats y partí per a Roma a confesar-se ab lo papa. Lo dia següent lo comte, no trobant rastre de sa filla ni del sant, se’n va tornar molt trist. Fra Garí aplegà a Roma y demanà entrada per a parlar ab lo papa, lo qual, no crehent ser ell —pux no·s tocaven les campanes per si matexes com acostumaven quant dit frare Garí entrava en Roma altres vegades—, çertificat, emperò, lo papa per sos criats que ell era, el manà entrar. Entrat que fonch, ab moltes llàgrimes li besà los peus, demanant que·l confesàs. Oí’l lo papa y absolgué’l, y manà-li en penitènçia que de genolls per terra se’n tornàs a sa hermita y yamay miràs al sel, sinó que a quatre peus anàs rastrant per terra fins que un infant de quatre o sinch mesos lo manàs²⁴ llevar de terra, dient-li que ya Déu lo havia perdonat.
[6] La qual penitencia el dicho fray Juan Garín aceptó, y se bolvió a su cueva, aunque estuvo en el camino mucho tiempo por caminar a quatro pies conforme a la penitencia que el santo padre le havía dado. Y allí estuvo mucho tiempo haziendo vida solitaria y muy áspera penitencia, no comiendo sino yerbas, y se le rompieron las vestiduras y quedó todo desnudo y, a causa de los fríos y calores y desnudez, le cresció el pelo por todo el cuerpo, que parescía un salvaje. Después de complidos siete años que perseverava en aquella penitencia, acontesció que el sobredicho conde quiso venir desde Barcelona a tomar plazer y caçar en la montaña de Montserrat, porque havía en ella, por ser tan áspera y solitaria, mucha caça de montería. E yva a bever al río de Lobregat, que, como ya hemos dicho, discorre al^[VII] pie de la montaña. E yendo el dicho conde por la halda de la montaña hazia la parte de dicho río, mandó soltar los perros para que moviessen alguna caça y, discurriendo los perros por la montaña, se subieron hasta acertar a la covezita donde estava fray Juan Garín, el qual estava todo cubierto de pelos como osso, que parescía algún salvaje. Y topándole los perros en aquella cueva, no osavan entrar en ella, sino davan muy grandes ahullidos. Los caçadores, oyendo los ahullidos de los perros, acudieron allá subiendo por los riscos de la montaña con harto trabajo y, llegados que fueron junto a la cueva, vieron al dicho fray Juan Garín hecho como salvaje, que no dezía nada. Y no pensando que era hombre sino algún animal monstruoso, no allegaron a él hasta hazerlo saber al conde, que se havía quedado en una alquería del término del lugar de Monistrol. Y oyendo esto el conde, mandó a sus escuderos que subiessen allá y, si viessen que sin peligro de sus personas pudiessen asir aquella bestia, la tomassen y se la traxessen. Allegados los escuderos y caçadores del conde, hallaron ser verdad lo que havían dicho los otros y atreviéronse a entrar en la cueva. Y viendo que el salvaje no dezía nada, le ataron una cuerda al cuello y assí le traxeron al conde, el qual, y toda su gente, se maravillaron²⁵ de ver semejante monstruo y le llevaron a Barcelona y le pusieron en el establo de la casa del conde, y allí le davan de comer.	[6] Acçeptada la penitència, lo sant en molts dies, per anar de genolls, aplegà ab gran treball a sa hermita, a on feya vida aspèrrima, no menjant²⁶ sinó herbes. Romperen-se-li les vestidures y, restant desnú, ab la calor y fret que pasava tan grans vingué a cobrir-se tota la sua persona de pèls com si fora un salvatge. Aprés de pasats set aiñs que lo sant fia esta penitènçia, lo comte vingué a cazar a la montanya de Monserrat y, acostant-se los gossos a la porta de la cova on lo sant estava, no gosaven entrar, sinó que donaven grans aullits. Acudiren los caçadors y, tenint-lo per salvatge, no s’acostaren a ell fins que de allò fos avisat lo comte, lo qual los envià a manar que si·l podien pendre sens fer-li dayn ho fesen. I axí, sens resistènsia alguna, li lligaren una corda al coll y portaren-lo al comte y, de allí, a Barçelona. Y posaren-lo en lo estable de la casa del comte, y allí li donaven de menjar.²⁷
[7] Entretanto que fray Garín estava en Barcelona, acaesció que se halló la ymagen de Nuestra Señora de Montserrat, lo qual fue d’esta manera. Andando^[VIIv] siete mochachos del lugar de Monistrol guardando el ganado por la montaña de Montserrat algunos sábados ya que se hazía noche, vieron que en una cueva de la dicha montaña abaxavan del cielo lumbres encendidas, y después sentían grandes cantos y músicas en la misma cueva, la qual cueva era al pie de unas grandes peñas que están en derecho de la capilla de sanct Miguel a la parte de levante hazia Lobregat. Lo qual, como vieron los infantes, contáronlo a sus padres; y después los padres, queriendo provar si era verdad lo que los infantes dezían, fueron algunos sábados a verlo, guiándolos los infantes al lugar donde ellos lo havían visto; y hallaron ser ansí verdad y determinaron de denunciarlo al rector de la parrochia de Monistrol. El qual rector, que era muy devoto de Nuestro Señor Jesuchristo y de la gloriosa Virgen María, quiso provar quatro sábados si la dicha visión era verdadera, y halló ser ansí verdad. Vio la claridad de las lumbres que baxavan del cielo a la cueva y oyó la melodía de los cantos que allí passavan, empero no veýa a nadie y ni él ni otro se osavan ni podían allegar a la cueva, y por esto determinó el dicho rector de yr al obispo de la ciudad de Manresa —ca entonces en la dicha ciudad havía obispo— y contole la dicha visión, por lo qual el sábado siguiente el obispo con algunos devotos clérigos suyos y con el dicho rector y con otras muchas y diversas personas de la ciudad de Manresa se partieron para Monistrol. Y después de comer, ellos con los del lugar se fueron adonde el rector y los otros havían visto la visión y, a la hora del signo de la oración —esto es del avemaría—, ellos vieron claramente gran lumbre ^[VIII] que baxava del cielo y se metió en la cueva donde solía. Y luego oyeron en la dicha cueva grandíssimas músicas y melodías de cantos de ángeles, que duraron hasta la medianoche. Y passada aquella hora, la lumbre desaparesció y el canto y melodía de los ángeles cessó, de la qual cosa el obispo y su clerezía y todos los que con ellos estaban fueron muy maravillados y alegres. Y quando vino el domingo de mañana, el obispo ordenó que buscassen el lugar adonde havían visto la visión; y llegaron a una parte donde estava una covezita en lugar difficultoso de subir y, subiendo algunos, aunque con trabajo llegando junto a la cueva, sintieron muy gran fragancia y tal que, aunque todos los buenos olores terrenales fuessen allí juntos, no se podían a aquel ygualar. Y dentro de la cueva hallaron la ymagen de la gloriosa Virgen María que hoy en día está en el altar mayor de la yglesia de Nuestra Señora de Montserrat, la qual ymagen en ningún tiempo se ha podido saber de dónde es venida ni quién la havía metida en aquella cueva. Pudo ser que al tiempo que los moros tomaron a Cathaluña algún santo varón, por huyr la persecución de los moros, se retraxesse en esta montaña y truxesse consigo aquella ymagen, o de otra alguna maravillosa manera por manos de ángeles. Como quiera que ello haya sido, Dios lo ordenó para que d’esta manera, maravillosamente, la bendita Madre de Dios fuesse venerada y honrada en aquella montaña y fuesse ocasión que los fieles allí, por medio d’ella, alcançassen muchos bienes, assí espirituales como corporales. Pues visto esto, el obispo mandó traher los blandones de la yglesia de Monistrol y, con gran luminaria y devoción, el obispo subió a la cueva y, puesto de rodillas, hizo oración a Nuestro Señor ^[VIIIv] Jesuchristo y a la gloriosa Virgen María, haziendo gracias y mercedes de semejante²⁸ joyel que havían hallado. Y con gran devoción, tomó la ymagen y sacola de la cueva, queriéndosela llevar consigo a su yglesia cathedral de Manresa. Y subiendo por la parte por donde podían mejor salir, llegando al lugar adonde está agora la yglesia de la Virgen María de Montserrat, ellos no podían yr adelante ni atrás ni podían mover la ymagen del dicho lugar, lo qual conoscido por el obispo, por inspiración divina dixo que la voluntat de Dios era que allí se edificasse capilla a honor y reverencia de nuestro Señor Jesuchristo y so la invocación de la gloriosa Virgen María, en la qual estuviesse la ymagen, y assí determinó que se hiziesse. Y procuraron de poner luego manos en ello, y el obispo encomendó el regimiento d’ella al rector que le havía avisado.	[7] En aquest temps que frare Garí estava en Barçelona, fonch trobada la imatge de Nostra Señora de Montserrat d’esta manera. Set gichs de Monistrol qui guardaven ganado en la montanya de Montserrat, alguns disaptes poc ans de fer-se de nit vien que en una cova de aquella montanya baxaven del sel llums enseses y, aprés, oÿen dins de ella grans cants y música. Contaren-o^[63] a sos pares locals,²⁹ los quals alguns disaptes també o veren; y digueren-lo-y al rector de Monistrol, lo qual provà quatre disaptes ser veritat lo que·s deya de les llums y cants, emperò no veya a nengú. Ni ell ni altre gosaven ni podien aplegar a la cova. Relatà-lo-y al bisbe de Manresa, lo qual, ab molts capellans y altra gent, lo disapte següent vingué a Monistrol i, de allí, ab lo rector y los del lloc, anaren on les llums aparexien y, a la hora de l’avemaria, veren gran llum baxar del sel y posar-se en aquella cova i oÿren, dins de aquella, gran música de àngels, que durà fins la mijanit.³⁰ I pasada aquella hora, la llum desaparegué y çesà la música. Lo diumenge de matí sercaren lo lloc on havien vist la visió y acostaren-se on estava una coveta en lloc molt dificultós de muntar; y muntant alguns, acostaren-se junt a la cova y sentiren un suavíssim olor. Y dins hi trobaren la imatge de Nostra Señora que hui està en lo altar mayor de Montserrat. Sellavós lo bisbe manà portar brandons y siris de Monistrol y muntà a la cova. Y feta oraçió, prengué la ymatge sagrada y tragué-la de la cova, volent-se-la enportar a Manrresa. I com aplegaren al lloc on ara és Montserrat, no podien anar avant ni arrere, ni moure de allí la imatge santíssima. Vent asò lo bisbe, digué ser voluntat de Déu que allí se edificàs església a invocaçió de Nostra Señora en la qual estigués la sagrada imatge; i axí es determinà y posaren tantost mans a obrar-la. I lo bisbe acomanà lo regiment de aquella al dit rector.
[8] Mientras estas cosas aquí passavan, fray Juan Garín estava en Barcelona tenido por salvaje, como diximos. Y acaesció un día que, haziendo el conde un gran combite a todos los principales cavalleros por alegría que la condessa havía parido un hijo y havía salido muy bien del parto, mientras comían los combidados, rogaron al conde que hiziesse subir al salvaje que havía tomado caçando en las montañas de Montserrat y que le hiziesse dar a comer y bever delante d’ellos. El conde, por complazerles, mandó luego que le subiesen, el qual subieron con una cuerda atada al cuello y echávanle algunos pedaços de pan, los quales comía. Y mientras estavan en el comer, la ama truxo allí el infante que la condessa havía parido, el qual^[IX] no tenía más de tres meses, y púsose delante el salvage a mirarle con el niño en los braços. Y el infante, puestos los ojos en el salvage, en presencia de todos y oyendo y entendiéndolo todos, habló y dixo las palabras siguientes: “Levántate fray Juan Garín, levántate y está derecho, que Dios te ha perdonado tus peccados”.	[8] Mentres que tot lo sobredit pasava, frare Garí estava en Barçelona tengut per salvatge. I fent lo comte un gran combit per alegria de un fill que li era nat, mentres dinaven manà que muntasen allí lo salvatge y que li donasen de menjar.³¹ I mentres menjava³² lo salvatge un tros de pa, portaren davant lo comte a l’infant fill seu que li era nat, lo qual era ya de tres mesos. I la hama estava ab lo dit infant fill del comte en los braços mirant com menjava³³ lo salvatge. I sellavós lo dit infant digué ab veu alta y clara: “Lleva’t, fra Juan Garí, que Déu te ha perdonat”.
[9] Entonces fray Juan Garín se levantó en pies delante todos y començó a hablar palabras muy grandes, haziendo gracias a Dios de tanta merced que le havía hecho en acceptar su penitencia. Viendo esto el conde y la condessa y los combidados, estuvieron todos muy maravillados y espantados de todo lo que havía acaescido ni sabían qué se dezir. Y fray Juan Garín llegose hazia el conde y, delante todos, contó el caso de cómo por induzimiento diabólico havía muerto a su hija y después la havía enterrado, assí que hiziesse d’él lo que le pluguiesse. Y el conde dixo que, pues Nuestro Señor Dios le havía perdonado, él también le perdonava. Y hecho esto, el conde mandó adereçar a fray Juan Garín, haziéndole vestir, y le tuvo en su corte algunos días en gran acatamiento y reverencia. Después de passados algunos días, el conde dixo a fray Juan Garín que quería ir adonde él havía enterrado la donzella para trasportar su cuerpo a la seu de Barcelona y assimismo para visitar la capilla que nuevamente se edificava a honor y reverencia de Nuestra Señora, donde ya se hazían milagros. Y fray Juan Garín dixo: “Señor, plázeme, que en esto se cumplirá mi desseo”. Y assí, después de pocos días, tomaron su camino y, llegados a la dicha capilla y hecha su devota oración, el conde dixo a fray Garín que le mostrasse el lugar adonde havía enterrado su hija, el qual lo hizo luego, porque era muy cer-^[IXv] ca. Y llegados al lugar, fray Garín hizo allí su oración, la qual acabada, el conde hizo cavar y luego hallaron la donzella viva, hermosa y bella y sin alguna mácula, excepto que parescía en el cuello en forma de un hilo de seda de grana en el lugar adonde fray Juan Garín havía passado el cuchillo quando la degolló, por las quales maravillas el conde y fray Garín y todos los otros fueron muy alegres.	[9] Sellavós lo sant se alsà llevant-se de peus y començà de parlar paraules molt grans, fent gràçies a Déu. Y acostant-se al comte, li contà com havia mort a sa filla y la havia soterrada, de lo qual li demanava perdó, y·s posà en ses mans per a que fes d’ell^[63v] lo que manàs. Lo comte lo perdonà de tot y manà vestir-lo, y·l tingué en sa cort alguns dies en gran veneraçió. Aprés anaren los dos per trasladar lo cos de sa filla a lloc sagrat y a visitar la sobredita capella de Nostra Señora que de nou se edificava, on ya es fien milacres. Aplegat a la sepultura, lo sant feu oraçió y, acabada aquella, cavaren y trobaren la donzella viva, sens màcula alguna, salvo que se li mostrava en lo coll un senyal com de un fil de seda vermella per on pasà lo ganivet quant fonch degollada.
[10] Y el conde preguntó a la hija cómo havía sido que assí fuesse viva, y ella dixo que antes que fuesse degollada tenía en devoción a la gloriosa Virgen María y, por esto, ella tuvo por bien de preservarla de la muerte. Seguido esto, el conde se quiso bolver a Barcelona y llevar consigo la hija con intento de la casar, y la donzella respondió que nunca tomaría marido, antes toda su vida estaría allí en servicio de la gloriosa Virgen María y de su bendito Hijo que tan grande gracia le havía hecho. El conde, vista su sancta intención, no le quiso contrastar más. Edificó allí un monasterio de monjas debaxo de la regla de sanct Benito, como las del monasterio de sanct Pedro de Barcelona, del qual monasterio la hija del conde fue abadessa, teniendo debaxo de sí muchas donzellas que se hizieron monjas, a las quales sirvieron el rector que arriba diximos y fray Juan Garín en una sancta humildad, donde finalmente murieron y fueron collocados en la gloria de paraýso, y sus cuerpos enterrados en el dicho monasterio.	[10] Demanà-li son pare la causa perquè era viva, y ella respongué que Nostra Señora la havia preservada de morir. Volgué portar-la lo comte a Barçelona ab intent de casar-la. Ella, emperò, respongué que yamai pendria marit, ans volia servir allí a Déu y a Nostra Señora, que tanta mercè li havien fet. Vist asò, lo comte edificà allí un monestir de monges de l’orde de sant Benet, com lo de Sant Pere de Barçelona. Y allí fonch abadesa la sobredita filla del comte, de moltes que·s feren a monges. I servien-les frare Juan Garí y lo sobredit rector de Monistrol, los quals moriren allí y estan soterrats en dit monestir.
[11] Y en memoria de lo susodicho, hay en la ciudad de Barcelona, en la casa que solía ser del sobredicho conde y al presente del monasterio de Sanctas Creus, en el carrer Condal —dicho ansí por causa d’esta casa—, una antigualla hecha de piedra que es la ymagen de la ama que tenía el niño en los braços, y fray Garín puesto de rodillas. Passados ya C años poco menos, cresciendo siempre^[X] la devoción de las gentes que al dicho monasterio concurrían, vino a tanto la cosa que ni la abadessa ni las monjas eran bastantes a dar recaudo a los peregrinos, ni parescía ya bien conversar³⁴ las mugeres con tanta gente ni tener cargo de una tal casa. Entonces el conde Borrell de Barcelona, según se affirma, con auctoridad del summo pontífice, sacó de allí las monjas y las transferió al monasterio de San Pedro de las Puellas de Barcelona y puso monges de la mesma orden de San Benito, sacados del monasterio de Ripoll, al que este era subjecto por donación que el conde Guifra Pelós le havía hecho de la montaña de Montserrat y de sus yglesias. Y aunque esta sancta casa en su principio era muy pequeña, assí en los edificios como en lo demás, ha andado siempre cresciendo poco a poco según las limosnas de los fieles. Y assí también ha andado cresciendo en número de gente y religiosos, mayormente desde’l tiempo que los reyes cathólicos don Hernando y doña Isabel, de gloriosa memoria, pusieron en él la observancia en el año de Nuestro Señor de 1493, en el qual tiempo fue primero abad fray García de Cisneros, persona de muy sancta vida y exemplo, el qual puso el monasterio en gran orden de religión, en la qual ha florescido y floresce en gran aumento, proveyendo Dios que haya siempre personas de muy sancta vida y doctrina, al qual le plega conservarla y aumentarla a honra y gloria suya y de su bendita Madre y provecho de las ánimas de los fieles christianos que continuamente a ella acuden.	[11] En memòria de tot lo sobredit, hi à en Barçelona, en la casa del comte, que ara és de Santes Creus, en lo carrer Comdal, la stàtua de la hama ab lo dit infant en los braços y la de frare Juan Garí que stà agenollat. Pasats quasi çent ayns aprés, crexent la devoçió de les gents que venien a Montserrat, no podien les monges governar la casa, per lo qual lo comte Borrell les mudà a sant Pere de Barçelona y posà-y en loch de aquelles monjos³⁵ de Ripoll, al qual monestir era Monserrat subjecte per la donaçió que lo comte Grifa Pelòs havia fet a dit Ripoll de la montanya ab ses esglésies, com està dit. Posaren la observànçia en Montserrat los reys Cathòlics Ferrando y Elisabeth.

5. Finançament

Aquest treball s'ha realitzat amb l'ajuda del projecte d'investigació “Itineraris de l'hagiografia hispànica a l'edat moderna: evolució i difusió del llegat devocional” (PID2022-139820NB-I00), finançat per MICIU/AEI/10.13039/501100011033/FEDER, UE.

6. Declaració d'absència de conflicte d'interessos

L'autor declara que no existeix cap conflicte d'interessos financer, personal, acadèmic o institucional que haja pogut influir en el desenvolupament, els resultats o la interpretació dels continguts exposats en l'article titulat “La vida de fra Joan Garí al segle xvi: estudi i edició d'una versió catalana inèdita inclosa a les Antigualles de Poblet”. Així mateix, manifesta que l'article és resultat d'una investigació objectiva i autònoma, desenvolupada sense condicionants externs que comprometen la seua imparcialitat acadèmica.

7. Bibliografia

Alarcón Román, C. (2007). Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat. Studia Monastica, 49(1), pp. 29–73.

Albareda, A. (1919). L’arxiu antic de Montserrat (intent de reconstrucció). Analecta Montserratensia, 3, pp. 11–216.

Altés i Aguiló, F. X. (Ed.). (1989). Llibre Vermell de Montserrat: Facsímil parcial del manuscrit núm. 1 de la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, Fundació Revista de Catalunya.

Arco Garay, R. del (1945). Sepulcros de la casa real de Aragón. Madrid, CSIC & Instituto Jerónimo Zurita.

BITECA (1997-2025). Bibliografia de Textos Antics Catalans, Valencians i Balears. Dir. G. Avenoza, L. Soriano y V. Beltran. http://philobiblon.upf.edu/html/biteca_es.html

BNE (2025). Biblioteca Nacional de España. BNE Digital. http://www.bne.es/es/catalogos/bne-digital

Bofarull i Mascaró, P. de (1836). Los condes de Barcelona vindicados (2 vols.). Barcelona, Joan Oliveres i Monmany.

B36 = Pedro de Burgos (1536). Libro de los milagros hechos a invocación de nuestra Señora de Monserrate. Barcelona, Pere Monpezat. [Exemplar consultat de les Descalzas Reales de Madrid a partir d’una reproducció realitzada per l’Archivo General de Palacio].

B50 = Pedro de Burgos (1550). Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra Señora de Montserrat. Barcelona, Pere Monpezat. [Exemplar consultat de la Biblioteca de Catalunya].

Duran, E. (Dir.) (2010-2017). MCEM. Base de dades de Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. http://mcem.iec.cat

Gachard, M. (1876). Collection des voyages des souverains des Pays-Bas (Vol. 1) [Itinéraires de Philippe le Hardi, Jean sans Peur, Philippe le Bon, Maximilien et Philippe le Beau. Relation du premier voyage de Philippe le Beau en Espagne, en 1501, par Antoine de Lalaing, Sr de Montigny. Relation du deuxième voyage de Philippe le Beau, en 1506, par un anonyme]. Bruxelles, M. Hayez.

Lamarca, M. (2015). La impremta a Barcelona (1501-1600). Barcelona, Generalitat de Catalunya.

Mahiques Climent, J. (2020). Una versió inèdita del Procés d’Esperança Alegre al ms. 1701 de la Biblioteca Nacional de España. En M. Bellmunt Serrano & J. Mahiques Climent. Kassel, Reichenberger (Eds.), Literature, Science & Religion: Textual Transmission and Translation in Medieval and Early Modern Europe, pp. 269–290.

Mahiques Climent, J. (2022). La llegenda de fra Joan Garí al segle xvi: estudi i edició acarada de dues versions castellanes basades en un text català antic. Ítaca: Revista de Filologia, 13, pp. 61–100. https://doi.org/10.14198/ITACA2022.13.04

Medina, P. de (1994). Libro de grandezas y cosas memorables de España: Facsímil de l’edició impresa a Sevilla, Dominico de Robertis, 1548 (M. P. Cuesta Domingo, intr.). Madrid, Instituto de España-Biblioteca Nacional.

Miquel i Planas, R. (1940). La leyenda de fray Garín, ermitaño de Montserrat: estudio sobre sus orígenes y formación. Barcelona, Orbis.

Montegut, L. (1739). Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat. Toulouse, L. Caranove Fils.

Prades, J. (2005). Historia de la adoración y uso de las santas imágenes y de la imagen de la Fuente de la Salud: Facsímil de l’edició impresa a València, Felip Mey, 1596. València, Generalitat Valenciana.

Ribas i Calaf, B. (1990). Història de Montserrat (888-1258), (F. X. Altés i Aguiló, ed.). Barcelona, Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Thompson, S. (1966). Motif-Index of Folk Literature. A classification of Narrative Elements in Folktales, Ballads, Myths, Fables, Mediaeval Romances, Exempla, Fabliaux, Jest-books and Local Legends (6 vols.). Bloomington-London, Indiana University Press.

Urrea, P. M. de (2008). Peregrinación de las tres casas sanctas de Jherusalem, Roma y Santiago, (E. Galé, ed., 2 vols.). Zaragoza, Institución Fernando el Católico.

_______________________________

¹ Aquest treball s’ha desenvolupat en el marc del projecte “Itineraris de l’hagiografia hispànica a l’edat moderna: evolució i difusió del llegat devocional” (PID2022-139820NB-I00), finançat per MICIU/AEI/10.13039/501100011033/FEDER, UE.

^*Universitat Jaume I, Facultat de Ciències Humanes i Socials, Av. Vicent Sos Baynat s/n, 12071, Castelló de la Plana (Espanya). ORCID: http://orcid.org/0000-0002-6195-3951. E-mail: jmahique@uji.es

² L’expressió de “mal hilado cuento” que Bofarull va atribuir a la vida de fra Joan Garí ha sigut al·ludida en diversos estudis posteriors, com el de Miquel i Planas (1940, p. 103) o Altés i Aguiló en el seu estudi introductori a la Història de Montserrat (888-1258) de Ribas i Calaf (1990, p. 37).

³ Sobre les nombroses referències d’autors dels segles xvi-xviii a l’antic manuscrit que contenia la vida de fra Joan Garí, vegeu Albareda (1919, pp. 77-92) i Miquel i Planas (1940, pp. 47-57).

⁴ Aquest manuscrit de la Biblioteca Nacional de España duu la signatura: MSS/1701. Se’n pot consultar una còpia digital de lliure accés al repositori BNE Digital (BNE, 2025).

⁵ Per a una descripció del manuscrit, vegeu MCEM Id 151 (Duran, 2010-2017), i sobretot Arco Garay (1945, pp. 449-565), on es transcriu íntegrament el Llibre primer de les Antigualles de Poblet, concretament a les pp. 453-542. En canvi, del Llibre segon, aquesta monografia només inclou una descripció del contingut i, ocasionalment, alguns extrets molt breus, amb l’única excepció de la Vida del beatíssim pare nostre sant Pere Marginet, (ff. 67-69^v = 120-123^v), que en aquest cas sí que és transcrita en la seua integritat a les pp. 543-550. Del Llibre segon, concretament dels ff. 71^v-79^v (125^v-133^v), Mahiques (2020) ha publicat un testimoni del Procés d’Esperança Alegre.

⁶ Entre els pocs extrets del Llibre segon transcrits per Arco Garay (1945, pp. 543-555) no es troba aquest relat sobre fra Garí, que publicarem per primera vegada en aquest article i que a partir d’ara identificarem sota les sigles P87.

⁷ Lamarca (2015, núm. 246) descriu i localitza cinc exemplars de B36: a la Biblioteca de la Universitat de Càller, a la Biblioteca Nacional de Portugal, al Monestir de las Descalzas Reales de Madrid, a la Biblioteca Nacional de España, i a la Hispanic Society of America. Per a la identificació i descripció de les set edicions barcelonines de l’obra de Pedro de Burgos publicades entre 1550 i 1594, remetem igualment a Lamarca (2015, núm. 306, 328, 461, 569, 677, 743, 872). No ens consta que les versions de la vida de fra Joan Garí de B36 i B50 hagen sigut editades i publicades en cap estudi històric o filològic des de principis del segle xx ençà.

⁸ Un dels problemes que planteja la filiació dels testimonis antics de la llegenda de fra Joan Garí és discernir quines i quantes fonts antigues no conservades són al·ludides en els testimonis conservats. En aquest punt, ens basem en Alarcón (2007) i Mahiques (2022, pp. 62-66), que en bona mesura es limita a aportar informació sobre els testimonis que han pervingut fins a l’actualitat o que han conservat el text a través de descripcions i transcripcions modernes derivades del coneixement directe i de primera mà, com s’esdevé en el cas d’un retaule de 1239.

⁹ El text reportat per Louis Montegut es pot llegir també a l’estudi de Miquel i Planas (1940, pp. 52-55).

¹⁰ Es tracta del Còdex 6 de l’Arxiu Capitular de Barcelona. Vegeu-ne una descripció a BITECA (1997-2025), manid 1207. De la vida acèfala de fra Garí copiada en aquest manuscrit hi ha una edició de Miquel i Planas (1940, pp. 61-67).

¹¹ És a dir, el ms. Espagnol 321 de la Bibliothèque nationale de France. Altés i Aguiló (1989, pp. 17-18) edita aquesta versió llatina i apunta que aquest testimoni es basa en el primer dels miracles, acèfal, del Llibre Vermell.

¹² Sobre la versió francesa inserida en un dietari del viatge de Felip el Bell, vegeu l’edició de Gachard (1876, pp. 253-254).

¹³ Vegeu Urrea (2008, ii, pp. 26-27). La Peregrinación narra un romiatge del seu autor dut a terme entre 1517 i 1519. Devem a la gentilesa de la Dra. María Jesús Lacarra el coneixement d’aquesta versió escrita per Pedro Manuel de Urrea.

¹⁴ Per a l’imprès de Toledo, sine notis, seguim les assignacions tipobibliogràfiques apuntades per Mahiques (2022, pp. 63-64).

¹⁵ Vegeu-ne un facsímil sota Pedro de Medina (1994), amb un estudi introductori de María del Pilar Cuesta Domingo on es dona notícia d’altres edicions de la mateixa obra impreses al segle xvi.

¹⁶ Sobre la difusió de la vida de fra Joan Garí durant la segona meitat del segle xvi i més enllà d’aquesta centúria, remetem a Miquel i Planas (1940) i Mahiques (2022).

¹⁷ los] las.

¹⁸ demonios] domonios.

¹⁹ A diferència de B50, aquest passatge de B36, reproduït quasi literalment en V61, segueix una trama basada en els mateixos motius narratius que T27, tot i que les redaccions de B36 i T27 són molt diferents en les solucions lingüístiques. Compareu els textos que reproduïm en aquest article amb els que publica Mahiques (2022, pp. 79-81). La versió catalana medieval del còdex de l’Arxiu Capitular de Barcelona, pel fet de ser acèfala, no ha conservat l’inici del relat, la qual cosa ens impedeix comparar el seu text amb la resta de les versions esmentades.

²⁰ El peu d’impremta que figura en la portada d’aquesta edició és, en uns exemplars, 1596; i en altres exemplars, 1597.

²¹ qual] qua.

²² menjar] mengar.

²³ diablo] diàbolo.

²⁴ lo manàs] lo manas lo manas.

²⁵ maravillaron] maruillaron.

²⁶ menjant] mengant.

²⁷ menjar] mengar.

²⁸ semejante] semjante.

²⁹ locals] locas.

³⁰ mijanit] miganit.

³¹ menjar] mengar.

³² menjava] mengaua.

³³ menjava] mengaua.

³⁴ conversar] conuersan.

³⁵ monjos] mongos.

LA VIDA DE FRA JOAN GARÍ AL SEGLE XVI: ESTUDI I EDICIÓ D’UNA VERSIÓ CATALANA INÈDITA INCLOSA A LES ANTIGUALLES DE POBLET1